Llei 13/2018, de 28 de desembre, de camins públics i rutes senderistes de Mallorca i Menorca
El passat 29 de desembre es va publicar al Butlletí Oficial de les Illes Balears (d’ara endavant, “BOIB”) la Llei 13/2018, de 28 de desembre, de camins públics i rutes senderistes de Mallorca i Menorca (d’ara endavant, la “Llei de camins públics i rutes senderistes”).
Aquesta llei, que va entrar en vigor l’endemà d’haver-se publicat al BOIB (això és, el 30 de desembre de 2018), té per objecte, d’una banda, establir el règim jurídic (planificació, projecció, finançament, construcció, modificació, conservació, explotació, ús i defensa) dels camins públics de Mallorca i Menorca i, d’altra banda, regular aspectes relatius homologació i integració al Registre de rutes senderistes).
Segons s’assenyala a l’Exposició de Motius, la tasca d’aquesta llei, d’una banda, de revalorar, defensar i protegir la xarxa de camins públics i, d’altra banda, implantar una nova xarxa de rutes senderistes, respon a una nova demanda d’activitats esportives senderistes i educatives mediambientals.
Ara bé, noteu que la resposta legislativa a aquesta demanda d’oci possiblement no hagués estat tan controvertida si les rutes senderistes es dissenyessin únicament sobre camins públics. No obstant això, com aprofundirem a continuació, aquesta llei preveu que l’articulació de les rutes senderistes es pugui fer fins i tot sobre vies privades, cas en què es comptarà amb l’acord de la propietat dels terrenys o bé, en absència d’aquell, per la via expropiatòria.
Tot seguit passem a analitzar les principals novetats que han estat introduïdes per Llei de camins públics i rutes senderistes.
a) Sobre els camins públics
Quant a la regulació dels camins públics, amb caràcter general, aquesta llei té com a fi l’impuls de la recuperació, catalogació, registre, defensa, protecció, vigilància, conservació, manteniment i integració a l’entorn de la xarxa de camins públics.
Són camins públics segons aquesta llei qualsevol tipologia de camí de domini públic que no només inclou la via de comunicació en si mateixa, sinó també els elements que –sent igualment de domini públic– li són inherents per a la seva finalitat. També s’estableix una zona de protecció, com fa la legislació de carreteres, de 3 metres a banda i banda del camí.
Pel que fa a l’acció pública en defensa de la titularitat del camí, s’ha ampliat el dret a l’exercici a qualsevol persona física o jurídica, pública o privada, que estigui en plenes facultats dels seus drets civils i polítics. Així mateix, en cas que l’acció pública l’exerceixi un particular o l’entitat privada amb l’oposició o la inacció de l’administració presumptament titular del camí, s’ha establert una compensació que arriba al quàdruple de l’import de les costes processals, que es cobrarà de l’administració a qui s’atribueixi la titularitat del camí.
Pel que fa a la desafectació dels terrenys de domini públic viari, s’elimina qualsevol possibilitat que es pugui donar la desafectació tàcita pel transcurs del temps.
En relació amb les permutes i mutacions demanials, es permeten amb els tràmits de desafectació previs i amb la nova afectació previstos a la legislació de patrimoni dels ens locals. Així mateix, es permet la permuta motivada per un canvi de traçat del viari sempre que es justifiqui convenientment la idoneïtat i la millora del traçat alternatiu respecte de l’antic, i es requereix un informe preceptiu del consell insular -que serà vinculant- per a les vies que afecten rutes senderistes de caràcter insular.
Amb referència a l’expedient de recerca, recuperació d’ofici i delimitació i fitació, s’estableix, com a novetat principal, que el consell insular, en cas de vies municipals d’interès supramunicipal, pugui iniciar els expedients de recerca d’ofici en cas que l’ajuntament no actuï.
També es fixa l’obligatorietat que qualsevol reclamació sobre la titularitat dels camins municipals l’ha de comunicar l’ajuntament demandat al consell insular perquè aquest pugui cooperar amb l’ens municipal en la defensa de la titularitat pública o, fins i tot, assumir-ne la defensa si l’ajuntament no ho fa.
Aquesta llei regula també el procediment per a l’aprovació i la redacció dels catàlegs municipals dels camins públics, procediment que preveu informe del consell insular i un tràmit d’audiència pública. La finalitat daquests catàlegs és aportar les proves que fonamentin el caràcter públic dels camins, relacionar tots els camins públics municipals i determinar, a més, els camins públics o privats que tenen interès patrimonial o senderista. En tot cas, és un document merament informatiu i de control dels camins públics, sense que es puguin assimilar als catàlegs urbanístics. Els ajuntaments tenen un termini màxim de quatre anys des de l’entrada en vigor de la llei per redactar els catàlegs, i es pot subrogar el consell insular en les competències municipals de redacció i aprovació dels catàlegs esmentats en cas d’inactivitat dels ajuntaments. Els camins catalogats com a públics han de ser inscrits posteriorment a l’Inventari de béns municipals i també s’inscriuen al Registre insular de camins públics creat per aquesta llei i que té caràcter merament informatiu dels camins públics de l’illa, estant disponible per a la consulta pública. Igualment, el consell insular pot requerir els ajuntaments que cataloguin les vies municipals dinterès supramunicipal.
Pel que fa als instruments d’ordenació territorial, per tal d’ordenar l’estructura de la xarxa insular de camins públics, aquesta llei preveu l’elaboració i l’aprovació pel consell insular del Pla Director Sectorial de Camins. L‟objecte d‟aquest pla és definir una xarxa sistemàtica de camins d‟àmbit supramunicipal, que es concep com un sistema estructural complementari a la xarxa de carreteres. Així mateix, es poden redactar plans especials de camins, que es configurin com a instruments de desenvolupament del Pla Director Sectorial de Camins. Als efectes del que preveu la legislació en matèria dordenació del territori i urbanisme, laprovació dels plans directors sectorials i dels plans especials de camins porta implícita la declaració dutilitat pública (a efectes expropiatoris) dels terrenys necessaris per executar-los. Alternativament, la disponibilitat dels terrenys es pot derivar de l’alienació o la cessió voluntàries de les persones titulars, de convenis de col·laboració o altres mecanismes vàlids en dret.
Finalment, cal assenyalar que aquesta llei insisteix que el trànsit no motoritzat (a peu, amb bicicleta oa cavall) pels camins públics és d’ús general, lliure i gratuït, si bé es poden establir limitacions especials a l’ús quan així s’exigeixi, per exemple, per motius de protecció ambiental o exercici de les activitats agràries o forestals.
b) Sobre les rutes senderistes
Com avancem i exposem a continuació, més controvèrsia planteja la nova configuració de les rutes senderistes.
En efecte, ja la pròpia noció de ruta senderista -tot i que més precisa respecte de la definició oferta a la proposta inicial de la llei- presenta un alt grau d’indefinició i, per tant, d’incertesa. Així, són rutes senderistes segons aquesta llei les “rutes excursionistes”, que han de “passar preferentment per camins o finques públiques”, i que responen a “un objectiu temàtic o específic i que integra elements com la senyalització, el pernoctar, la dificultat del traçat, els usos admesos o els llocs d’interès vinculat, entre d’altres”. Així mateix, s’estableix que les rutes senderistes han de contribuir a la dinamització econòmica de les finques, amb la implantació d’usos i activitats compatibles que generin rendes complementàries.
D’aquesta manera, noteu-vos, les rutes senderistes poden configurar-se no només per camins o finques públiques, sinó també per itineraris privats.
Quant a la constitució de les rutes senderistes, la iniciativa del disseny i l’execució correspon a l’ajuntament per a les rutes d’àmbit local o al consell insular per a aquelles d’interès supramunicipal. Els particulars podran col·laborar mitjançant la subscripció de convenis, que comportarà avantatges per a les propietats signants (per exemple, l’atorgament preferent d’ajuts o subvencions) i la durada dels quals no podrà ser inferior a deu anys.
Ara bé, en cas que la ruta senderista passi per itineraris privats, aquesta llei preveu que “es comptarà amb l’autorització de les persones propietàries dels terrenys i, si escau, de les persones titulars de l’explotació agrària”. Amb aquesta finalitat, es regula la subscripció dels ja esmentats convenis. Això no obstant, cal assenyalar que la signatura dels convenis esmentats només és una possibilitat, ja que aquesta llei preveu que, en tot cas, l’aprovació dels plans especials o projectes de rutes senderistes, quan obtenen pel consell insular l’homologació provisional, porta implícita la declaració d’utilitat pública a efectes expropiatoris dels terrenys necessaris per executar-los.
Com s‟observa, en atorgar als plans especials de rutes senderistes la naturalesa de plans d‟ordenació territorial urbanística, el legislador considera implícita l‟existència d‟una utilitat pública (a efectes expropiatoris) en l‟homologació d‟aquestes rutes. Doncs bé, mentre que resulta habitual i pacífica l’existència d’una utilitat pública respecte de l’execució de camins públics -doncs pretenen cobrir necessitats d’accés i comunicació d’àrees rurals o de nuclis de població-, la declaració d’utilitat a efectes expropiatoris resulta veritablement cridanera respecte de les rutes senderistes, ja que aquestes, com diem, semblen respondre a meres. Això, sumat a la incertesa creada respecte de la pròpia definició i abast d’aquestes rutes senderistes, justifica que hi hagi certa inquietud sobre l’ús que es doni d’aquesta figura.
Finalment, aquesta llei crea el Registre de rutes senderistes, on s’inscriuran les rutes senderistes homologades pel consell insular. Aquest registre serà de consulta pública i accessible telemàticament.
Des d’Araújo&Benetti ja hem assessorat diversos col·lectius sobre les importants implicacions jurídiques d’aquesta nova llei.
El contingut de la present Alerta té caràcter merament informatiu. Qualsevol decisió o actuació basada en el contingut haurà de ser objecte de ladequat assessorament professional.
